ERA TEMPS DE TEATRE

El encapçalament d'aquest article fa referencia a un temps passat, perquè realment és així; aquells anys on el jovent del barri participava activament en la representació d'obres de teatre, són moments d'un passat que difícilment tornara, perquè com a totes les coses, el barri, les costums i la forma de viure, també han canviat. Les primeres referencies visuals que tenim de gent que feia teatre al barri Burés daten de l'any 1911, tot i que no tenim gaires detalls sobre les seves representacions. A partir d'aquí, fem un salt en el temps fins a situar-nos en la dècada dels cinquanta, on amb la inauguració del local del Centre Catequístic s'inicia un seguit d'anys, on el representar obres teatrals per part del jovent del barri, era una cosa habitual.

Grup de gent del barri Burés que feia teatre pels voltants de l’any 1911, representant l’obra “Lo que pot un cor de dona”, de Frederic Soler “Pitarra”. Al centre de la imatge veiem a Francesca Torras Calonge i Agustí Soler Rosell, que va suplir a l’actor principal (Galan Jove). D’aquesta trobada, nasqué una amistat que els convertí en marit i muller a l’any 1913. A la dreta també podem veure un jove Florenci Vila (pare de Francesc Vila i Gimferrer), futur director de l’Orfeó La Formiga

Dia de la inauguració del Centre Catequístic. Podem veure a: Mossèn Gibert (de la Seu de Manresa), Sra. Angeles Burés, Sr. Francisco Juncadella i Mercè Ibañez, recitant un vers. Aquest Centre Catequístic, seria comparable amb el que es avui dia Zitzània, ja que agrupava la major part del jovent del barri Burés. El local que fou construït per Industries Burés, estava situat al costat de la Parroquia de Sant Vicenç de Castellbell, essent el rector de dita parròquia i d'altres col·laboradors, normalment pares i mares, els que organitzaven tots els actes


Imatges d'algunes de les obres representades entres els anys 1953 i 1956

A la Parroquià de Sant Vicenç de Castellbell i, trobem un grup de teatre que durant alguns anys va escenificar diverses obres. Podem veure en una representació a: Joan Canyelles, Àngel Romanos, Josep Escorcell i Tomàs Torras

Veiem en plena actuació a: Joan Canyelles, Àngel Romanos, Josep Escocell i Tomàs Torras

En aquesta representació podem veure a; Concepció Cobacho, Àngel Romanos, Angelina Pellicer, Tomàs Torras i Marta Puig

En escena i veiem a; Àngel Romanos, Concepció Cobacho i Marta Puig

A la imatge podem veure a; Concepció Cobacho, Àngel Romanos i Tomàs Torras

Artistes de teatre. Àngel Romanos i Ramon Serra

DVD DE L'ASSOCIACIÓ DE FILLS I AMICS DEL BURÉS

FESTES I CAMINADES EN IMATGES. (1999-2007)

Durant la festa de la Castanyada es va fer la projecció d'un muntatge amb format de DVD, obra d'en Marceli Puigdellivol, on durant una bona estona varem poder veure el tarannà de la nostra associació, amb una amplia mostra fotogràfica que ens apropava als inicis de l'entitat (1999), fins els últims actes realitzats a l'any passat.

CASTANYADA....REMULLADA.... 2008

Aquest any les castanyes han estat passades per aigua, tant al barri, com al poble, com a la majoria de llocs de Catalunya. La climatologia tampoc ens agafat per sorpresa, doncs el Tomaset Molina porta tota la setmana dient que avui plou, per això no fa falta ser meteoròleg, solament cal mirar per la finestra i veure que del cel cau aigua. L'Associació de Fills i Amics, fent cas a les prediccions d'en Tomaset va preveure un lloc alternatiu a la plaça-llacuna Lluís Companys; així es van traslladar tots els estris a la Sala Polivalent, al costat de l'Església. Tot i que el personal va ser el mateix de cada any, cosa que es d'agrair a tots els assistents, doncs el dia no acompanyava gaire a sortir de casa. La Castanyada d'enguany va ser una festa atípica, on es va trobar a faltar el caliu del foc, pro segurament per aquest motiu, per ser una Castanyada diferent, serà més recordada que les altres.





Segons diuen els entesos la tradició de menjar castanyes, molt arrelada a tot Catalunya, es va iniciar durant la nit que va del dia de Tots Sants (1 de novembre) al Dia dels Morts (2 de novembre). Fa anys, durant aquesta vetllada, els campaners de les esglésies no paraven de fer sonar les campanes per avisar els veïns de l'arribada del moment de pregar pels seus difunts. El gran cansament que produïa moure les rudimentàries estructures dels campanars durant tantes hores feia necessari poder refer forces. Per això els campaners s’enduien castanyes, el fruit que més abundava en aquesta època de l’any, i alguna ampolla de vi dolç, per fer-les passar millor i, a la vegada, combatre el fred en els pocs moments de descans.
A finals del segle XVIII, el costum de menjar castanyes en aquest dia s’havia generalitzat a tot el territori. Així van aparèixer les castanyeres que es van fer molt populars pels carrers de pobles i ciutats, fins que es van convertir en tota una institució. Les més conegudes tenien parada fixa, i segons diuen els nostres avis, amb sofisticats sistemes i molta paciència, torraven les castanyes de tal manera que era una meravella menjar-les.