21 de febrer, 2008

CALÇOTS A DOJO (17 de febrer del 2008)

La calçotada és la manera més tradicional de menjar els calçots, amb fortes connotacions de festa i trobada. A Valls, la ciutat d'on és originària la calçotada es celebra a finals de gener, des de l'any 1982 la calçotada popular de més renom. Les calçotades es solen fer des de finals de l'hivern fins al març o principis d'abril, segons la temporada. Tot i que a Valls i comarca la calçotada se celebra des de principis del segle XX, aquest àpat va començar a popularitzar-se a partir de mitjans del segle passat. Així, amb el pas dels anys, la calçotada ha esdevingut una menja típica de la comarca de l'Alt Camp i s'ha estès també a les comarques veïnes (Tarragonès, Baix Camp i Conca de Barberà).
L'origen d'aquest àpat es creu que està a la població de Valls. A finals del segle XIX un pagès d'aquesta ciutat, conegut amb el nom de Xat de Benaiges, va descobrir una forma especial de fer créixer la ceba blanca: es plantava de forma que només quedés mig colgada i a mesura que creixia es procedia a tapar-la amb terra. Aquesta acció, que es coneix com a calçar, és la que dóna nom al calçot. Abans de coure els calçots, se'ls escurcen les fulles més llargues i se'ls talla un tros d'arrel. A continuació, i sense rentar-los ni treure'ls la terra, es posen a la graella sobre flama viva, tradicionalment de sarments de ceps. Una vegada cuits s'emboliquen amb papers de diari per tal que acabin d'estovar-se i mantinguin la calor. S'acostumen a servir encara embolicats i posats sobre una teula. La salvitxada, o salsa de calçots, és la salsa típica que s'utilitza per acompanyar els calçots. Té certa semblança amb la salsa romesco, si bé els usos d'ambdues son una mica diferents: el romesco s'utilitza generalment amb el xató i la salvitxada amb els calçots.
Entre els seus ingredients s'hi compten les ametlles i avellanes torrades, tomàquets vermells escalivats, alls escalivats, oli d’oliva, pa torrat, nyores, vinagre, sal i julivert. Es prepara picant els ingredients (en l'ordre adient) en fred en un morter per formar una pasta i finalment afegint-hi l'oli.



Un grup de calçotaires del barri Burés, es varen reunir per pogué assaborir aquest típic àpat d'hivern









16 de febrer, 2008

VISITA REIAL (1971)

Després dels grans aiguats, del mes de setembre de l'any 1971 i quant la colònia Burés encara no s'havia refet dels estralls ocasionats per l'aigua, la nostra humil barriada va rebre la visita dels llavors prínceps d'Espanya i avui día, reis del país veí en Joan i la Sofia. Es de suposar, que no es varen perdre per casualitat per aquest verals i el fet de que la família Juncadella (propietària d'Indústries Burés) estigues situada en un punt àlgid de la societat benestant espanyola, va ser la clau perquè els humils treballadors i demès veïns del barri, poguéssim veure en directe a la reialesa espanyola, sense tindre que mirar la televisió o el No-do.
La visita reial va ser tot un enrenou i com a mínim va servir per que els veïns i treballadors, passessin un dia entretingut oblidant per uns moments la gran catàstrofe, que havíem patit pocs dies abans. Pels propietaris d'Indústries Burés, aquesta visita segurament també va ser fructuosa, ja que no se'n devien esta, a l'hora de demanar algun que altre calero, per minvar les nombroses despeses que va ocasionar aquest desastre.
(Arxiu Fotogràfic de l'Ajuntament de Castellbell i el Vilar-Fotografia Ronart)


L'entrada al poble mostrava aquest desolador aspecte

Molt de fang, canyes i una peculiar olor, era el dia a dia en que es trobaven el veïns del barri

El dia de la visita reial i va haver molt de moviment, sobre tot pels voltants de la fàbrica





Els baixos dels pisos, van ser el més afectats i la gent seguia amb les tasques de neteja







La visita reial va ser tot un espectacle. Els Prínceps d'Espanya, sempre van estar acompanyats pels membres més importants de la família Juncadella i el director de l'empresa el Sr. Ripoll





Els treballadors d'Indústries Burés, van agrair la visita amb aplaudiments

A més dels membres de la reialesa, la visita també estava formada per alts càrrecs del govern espanyol







Els membres del Consistori de Castellbell i el Vilar i treballadors de l'empresa, reunits per pogué veure d'a prop als Prínceps

Tan el Príncep Joan, com la Princesa Sofia, es varen mostra molt amables amb el veïnat

09 de febrer, 2008

L'ESCLAFIT DEL 17 D'AGOST DE 2003

Un diumenge d'agost de 2003, el nostre poble va poder veure com en pocs minuts les forces de la natura es mostraven totalment desenfrenades. Era mig matí i semblava que el dia s'acabava, el cel s'havia tornat negre com la nit, fins i tot es varen encendre les faroles dels carrers. Llavors va començar tot; va arribar l'esclafit. Poques hores desprès, totes les emissores de ràdio i televisió es feien ressò del que ens havia passat i començàvem a sentir un fenomen meteorològic que pocs havíem sentit: ESCLAFIT.
Però què és un esclafit?
Un esclafit, és una mànega d'aigua molt més devastadora que els habituals bufaruts o remolins. Es tracta de desplomaments d'aire associats a situacions de forta inestabilitat, com ara tempestes o línies de torbonada, amb un diàmetre de pocs quilòmetres, que normalment duren pocs minuts, i que poden arribar a causar danys similars als dels tornados, ja que poden assolir velocitats de fins a 270 km/h.
Veient els efectes, t'adones que malgrat l'alta tecnologia que sembla dominar-ho tot, encara hi ha moltes coses que són molt més poderoses que nosaltres i que són realment difícils de controlar.
Aquí a la colònia Burés, els danys més greus van ser conseqüència de la caiguda d'arbres. Les fotografies, ens mostren l'estat en que va queda el baixador de la línia de tren dels Ferrocarrils de la Generalitat. Alguns cotxes també varen patir danys materials, per la caiguda de teules dels edificis pròxims. Aquest edificis tot i tindre assegurances prou cares, es van trobar que no cobrien els desperfectes ocasionats, ja que la caiguda de les teules va ser produïda per un fenomen meteorològic. Alhora de contractar aquestes assegurances, més val tindre quatre ulls i llegir molt bé la lletra petita, que normalment es molta.